INTRODUCCIÓ
Continuem amb el sender més nord-occidental del parc. En aquesta ocasió ens desplaçarem fins al municipi del Pont de Vilomara, ben a prop de Manresa, capital del Bages. Com ja sabeu, Sant Llorenç també forma part d'aquesta comarca.
El Pont de Vilomara és un municipi format per uns tres-mil sis-cents habitants, juntament amb el seu veí Rocafort situat a set quilòmetres. Aquest poble es troba a una altitud de dos-cents metres, i és situat just al vessant dret del riu Llobregat. A més, és el punt d'inici i final del camí Ral del Coll de Daví, el qual també comença i acaba a la ciutat de Barcelona.
Caminarem per la Vall del Flequer, un indret que amaga un patrimoni molt interessant que tot seguit coneixerem.
Aquest sender planteja dues opcions, fer-lo circular (com ho farem en aquest cas) o d'anada i tornada.
Aquest sender planteja dues opcions, fer-lo circular (com ho farem en aquest cas) o d'anada i tornada.
DADES D'INTERÈS
Previsions segons les dades del mapa de Sant Llorenç
·Coordenades del punt de partida: N 41.708669, E 1.894751
·Distància plantejada: 5.3 quilòmetres
·Distància obtinguda en la recerca: 6 quilòmetres
·Temps planejat: 1 hora i 30 minuts
·Temps total obtingut en la recerca: 2 hores i 5 minuts
·Temps en moviment obtingut en la recerca: 1 hora i 45 minuts
·Desnivell positiu: 105 metres
·Termes municipals als quals pertany el sender: el Pont de Vilomara i Rocafort
·Data de realització del sender: dissabte 26 de juliol del 2014
COMENTARI DEL SENDER
És ben cert que el paisatge i el seu entorn diu molt d'un parc com Sant Llorenç; sense les muntanyes, els rius, els arbres, les fonts o les cavitats, res seria el mateix. Tanmateix, hi ha altres aspectes que també influeixen en la manera de veure'l, parlo de la història i de la cultura.
El sender que treballarem en aquest cas porta a reflexionar aquest fet, ja que a banda de descobrir la Vall del Flequer, destacada per la seva esplendorosa pineda, també coneixerem un patrimoni molt interessant. El mateix títol del sender ja ens diu una pista: les tines.
Primer de tot, situem-nos en el punt d'inici del sender. Des de la carretera que va des de Rocafort al Pont de Vilomara i viceversa, al quilòmetre 4.1 girarem cap a una pista on de seguida hi veurem un aparcament. Aquí comença l'itinerari.
Des del principi, caminarem una estona per una pista forestal i còmode on ens anirem familiaritzant amb el paisatge que ens ofereix aquest indret. Un quilòmetre més endavant agafarem un trencall en sentit cap al torrent i de seguida veurem les primeres tines; en aquest cas el conjunt del Bleda.
Però, què és una tina? Quan ens hi plantem al davant, a primera vista ens semblarà una barraca com les que hem vist o veurem en altres senders; una tina és força diferent a nivell d'estructura però sobretot de funció. Es tracta d'un edifici on es fermenta el most o suc de raïm. Això ja ens diu alguna cosa més, ens trobem enmig de vinyes, tot i que ja no hi són.
A principis del segle XIX en molts llocs de Catalunya s'arrencaren els boscos i es canviaren en part els conreus per ser dedicats a la vinya. Va ser el resultat de diferents circumstàncies històriques que féu que hi hagués una gran demanda de vi, sobretot per fer-ne destil·lats. A la Vall del Flequer s'anaven explotant els boscos i guanyava terreny la vinya. De mica en mica s'anaven anivellant els pendents de les muntanyes fent marges i feixes. I s'hi construïren barraques i tines a peu de vinya.
Aquest fet no era gaire usual, però té una explicació: aquest indret no era apte per fer-hi més masos ni petits poblets degut a la insuficient presència de fonts i de llocs planers. Però era un lloc prou adequat per fer-hi vinya. Amb la creixent demanda de vi, calia més mà d'obra, la qual vivia força lluny de la Vall del Flequer i en conseqüència es van haver de construir tines a peu de vinya per guanyar temps; així la verema es podia fer més ràpid i en efecte, la tina s'omplia més de pressa i la fermentació era més homogènia i de millor qualitat.
Altres factors com l'aparició d'un paràsit (fil·loxera) a França, que mata la vinya europea, van ser clau perquè l'afectació a meitat de segle XIX, fes prosperar encara més la vinya de la vall del Flequer.
Si continuem caminant creuarem el torrent del Flequer i ens dirigirem al següent conjunt, les tines del Tosques. A partir d'aquest punt, el camí serà més estret i a mesura que anem avançant veurem altres elements com un dipòsit de vinya, una petita construcció per recollir aigua de la pluja, tot i que tampoc se'n necessitava massa. I finalment veurem les darreres i segons la informació del parc, les més espectaculars, les tines de l'Escudelleta.
Sense aprofundir en aspectes tècnics, tot seguit afegirem una mica d'informació respecte a com estan fetes les tines. En primer lloc cal tenir present que el vi es guardava a la bóta o barril, no a la tina. El volum de most que s'acumulava a la tina per ser fermentat oscil·lava entre els dos-mil i els trenta-mil litres, depenent és clar del tamany de la tina.
Com hem dit, no són exactament construccions de pedra seca ja que per acumular líquid calia una construcció ben sòlida. Així doncs, estaven fetes amb morter de calç i folrades amb cairons envernissats (ceràmica cuita) això demostra la seva fermesa i el seu estat intacte que encara avui es troba.
Passat aquest conjunt, encara tindrem l'oportunitat de veure'n un altre fora del sender, però no gaire lluny, les tines d'en Ricardo.
Des d'aquí recuperarem la pista del principi i anirem tornant. La pista forestal es va construir a principis de segle XX, fins llavors el transport que es feia per corriols no es feia en carrosseries sinó en bast.
El conjunt de tines a peu de vinya que es troba als termes municipals del Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura és un patrimoni excepcional, únic al món.
El sender que treballarem en aquest cas porta a reflexionar aquest fet, ja que a banda de descobrir la Vall del Flequer, destacada per la seva esplendorosa pineda, també coneixerem un patrimoni molt interessant. El mateix títol del sender ja ens diu una pista: les tines.
Primer de tot, situem-nos en el punt d'inici del sender. Des de la carretera que va des de Rocafort al Pont de Vilomara i viceversa, al quilòmetre 4.1 girarem cap a una pista on de seguida hi veurem un aparcament. Aquí comença l'itinerari.
Des del principi, caminarem una estona per una pista forestal i còmode on ens anirem familiaritzant amb el paisatge que ens ofereix aquest indret. Un quilòmetre més endavant agafarem un trencall en sentit cap al torrent i de seguida veurem les primeres tines; en aquest cas el conjunt del Bleda.
 |
| Tines del Bleda (km 1.15) |
 |
| Barraca de vinya a les tines del Bleda |
Aquest fet no era gaire usual, però té una explicació: aquest indret no era apte per fer-hi més masos ni petits poblets degut a la insuficient presència de fonts i de llocs planers. Però era un lloc prou adequat per fer-hi vinya. Amb la creixent demanda de vi, calia més mà d'obra, la qual vivia força lluny de la Vall del Flequer i en conseqüència es van haver de construir tines a peu de vinya per guanyar temps; així la verema es podia fer més ràpid i en efecte, la tina s'omplia més de pressa i la fermentació era més homogènia i de millor qualitat.
Altres factors com l'aparició d'un paràsit (fil·loxera) a França, que mata la vinya europea, van ser clau perquè l'afectació a meitat de segle XIX, fes prosperar encara més la vinya de la vall del Flequer.
 |
| Tines del Tosques (km 1.5) |
 |
| Tines de l'Escudelleta (km 2.65) |
 |
| Barraca annexada a la tina |
Sense aprofundir en aspectes tècnics, tot seguit afegirem una mica d'informació respecte a com estan fetes les tines. En primer lloc cal tenir present que el vi es guardava a la bóta o barril, no a la tina. El volum de most que s'acumulava a la tina per ser fermentat oscil·lava entre els dos-mil i els trenta-mil litres, depenent és clar del tamany de la tina.
Com hem dit, no són exactament construccions de pedra seca ja que per acumular líquid calia una construcció ben sòlida. Així doncs, estaven fetes amb morter de calç i folrades amb cairons envernissats (ceràmica cuita) això demostra la seva fermesa i el seu estat intacte que encara avui es troba.
Passat aquest conjunt, encara tindrem l'oportunitat de veure'n un altre fora del sender, però no gaire lluny, les tines d'en Ricardo.
 |
| Terra de fusta (brescat) on es premsava el most |
 |
| Il·lustració d'una tina en funcionament, on podem veure la falsa cúpula per dalt, el terra de fusta on s'aixafava el raïm, les pedres de boixa i les barraques annexades a la tina |
Pel què fa al funcionament de les tines, un cop feta la verema al final de l'estiu, per abocar-hi el raïm a dalt hi havia un terra de fusta suportat per unes bigues. Per aixafar el raïm amb els peus amb seguretat, el pagès s'agafava a una corda que penjava del sostre de la tina. El líquid filtrava i precipitava al fons. Era molt perillós caure avall, ja que al poc temps que queia el suc i omplia la tina, fermentava i extreia l'aire de dins, per tant l'oxigen. Qui hi queia i no podia ser assistit de seguida s'enfrontava a una mort segura.
La part superior era coberta per tal d'evitar l'entrada d'aigua de pluja. Això fa que la tina prengui un aspecte de barraca, de fet aquí sí que la pedra es disposava en sec, i la forma de construcció era la mateixa. La falsa cúpula (per fora) era carregada amb terra i pedres per donar-li més solidesa, s'hi plantaven uns lliris blaus o sord i també hi naixien herbes per conservar la terra.
Per buidar la tina, a la part inferior hi havia una pedra amb un forat al mig (boixa) que quan se li treia el tap sortia el vi fermentat. Les aixetes eren cares i fàcilment robades.
 |
| Pedra de boixa amb petit orifici |
Des d'aquí recuperarem la pista del principi i anirem tornant. La pista forestal es va construir a principis de segle XX, fins llavors el transport que es feia per corriols no es feia en carrosseries sinó en bast.
Posats a mirar el paisatge que contínuament hem anat veient, podem interpretar que l'abandonament de les tines va provocar la taca invasiva de pins blancs, però no és ben bé així. El 1987, justament el mateix any que Sant Llorenç es va declarar Parc Natural, es va produir un greu incendi que cremà el bosc, que amb la regeneració posterior va fer que nasquessin pins blancs d'una manera massiva.
Finalment, després de recórrer aquests dos quilòmetres llargs, arribarem al final del sender, punt on hem començat.
El conjunt de tines a peu de vinya que es troba als termes municipals del Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura és un patrimoni excepcional, únic al món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada